Sortint des del pàrquing situat a la base de la Pica, a Àreu, hem fet caminada fins al llac d'Estats (altrament dit: el segón llac). En un inici érem 6 persones però, per causes de mals d'alçada, en poca estona vàrem quedar 4 supervivents. L'Edu i la Maria ens varen abandonar.
L'excursió va començar feliçment, caminant xino-xano amb les motxilles carregades al màxim. Però a les 2h de caminades ja es va començar a sentir la veu de l'Helena dient:" Falta molt per als llacs?...estic cansada". Encara vàrem tenir sort de trobar un bon jan que ens va donar un pal de muntanya, cosa que crec que encara ara està agraint l'Helena.
A les 4h de caminar vàrem arribar als llacs, fets pols. Jo a més, amb els peus xops a causa dels desequilibris soferts per culpa del pes de la motxilla a l'intentar creuar riuets....
Total que cap a les 19h, deixàvem les motxilles prop del llac i, mentre el Paupetit i el Sergi buscaven un bon lloc per acampar (van decidir que aquell lloc seria sobre una tifa de vaca), l'Helena i jo ficàvem els peus dins l'aigua del llac. Resultat de l'acció: jo morta de dolor per la fredor de l'aigua, la qual no em permetia ni caminar i l'Helena que, en contacte amb l'aigua, el múscul del dit gros del peu va decidir sortir-se de la seva posició habitual i encarar-se cap a El Papiol, cosa que va produir els crits de l'Helena: " aaaaaah!!!! el meu diiiiit!!!!!...Seeeergi, no puc sortiiiiiiiiiir!!!!!aaaaahhhhhhh!!!!"
A les 20h, ja haviem sopat i ens preparàvem per anar a dormir. No podiem amb les nostres ànimes.....
A les 6 del matí ens llevem, esmorzem, desmuntem les tendes i les guardem darrera una roca, juntament amb 2 motxilles.
Comencem l'ascens final a la Pica. Pugem per la tartera que ens durà al Coll del Sotllo. Sembla mentida que aquella pendent que es veia des del punt d'acampada era assolible i es pujava força bé.
Força bé fins que vàrem trobar neu. A mi la felicitat se'm va acabar ràpid. Unes pendents nevades, força pronunciades. amb una filera de petjades per passar no m'inspiraven massa confiança. Veient que només dúiem un pal a les mans i el Sergi únicament comptava amb l'ajuda de dues pedres i desprès de veure com relliscava la neu i com imposen les roques que hi ha al final de la part nevada....vàrem decidir donar mitja volta i avortar la missió.
El nostre punt final acabava un cop passat el Coll de Sotllo.
Així que vàrem començar els descens. Baixant la tartera contemplàvem perfectament la riuada de gent que pujava. Gent molt professional (i altres que no tant eh!! gent amb texans i bambes).
Al tornar al punt d'acampada, vàrem reconfigurar motxilles, tornar a menjar alguna croqueta que altra per agafar forces i continuar baixant.
Pel camí anàvem en fila índia. Quan ens creuàvem amb algú, aquest sempre deia "Bon dia" al Josep, acte seguit a mi però quan es creuaven amb l'Helena tothom preguntava: " veniu de dalt? heu pujat bé?" i l'Helena els hi explicava els mateix rollo. Conclusions d'aquest fet tant repetitiu:
1. Tothom sap que no hem fet el cim. Segur que érem l'anècdota dels excursionistes: els 4 rajats!
2. Tothom preguntava a l'Helena perquè semblava una dominguera i per, tant si ella havia pujat, ells també ho farien...(cal dir, que ens van dir que una dona s'havia caigut en el tros de neu i l'havien hagut de rescatar altres alpinistes....per tant, era lògic que ens rajéssim)
La baixada va ser molt dura, els peus feien mal, les cames no responien correctament, la motxilla pesava molt, l'Helena no parava de queixar-se....Jo em quedo amb la frase:" Seeeeeergggiiiiiii, ......estic mooooolt malaaaaalta!!!!!"
El pobre Sergi va acabar baixant amb la motxilla de l'Helena. Tot i que no m'estranya que es queixés quan avui, fent recompte de blaus, n'hi he comptat 14 a les cames!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada