Ostressssss!
Sempre m'havia fet respecte el mar.... en gran part per culpa de les meduses. Quan vaig saber que anava al Carib, la primera sensació va ser d'emoció i la segona de pànic!! Ara ja NO només havia d'anar amb compte amb les meduses sinó també amb els taurons!!!
Als 3 dies d'arribar a Roatán (Viva Honduras!), vaig llogar unes ulleres, un tub i uns patos i vaig submergir-me dins l'aigua. Sola no, es clar! Els primers minuts la meva respiració se sentia com la d'una balena i la meva mirada només buscava figures humanes dins l'aigua...
Poc a poc vaig començar a veure corall...a mida que m'endinsava cap al fons ....es transformava en corall de colors més vius: blaus, vermells, grocs, violetes...i els colors anaven en proporció a la mida dels peixos (els quals anaven vestits amb trajes més dignes de la Barbie que no pas d'animalets aquàtics) Cada cop observava més atentament el fons i, encara no sé com, vaig deixar de buscar aquells monstres assassins anomenats meduses. De cop ja no sabia quanta estona portava dins l'aigua ...tot i que les meves mans-pansa m'avisaven que un mínim de dues hores!
Efectivament no m'equivocava. Vaig sortir d'aquell caldo de cultiu (el qual deuria tenir una temperatura d'uns 30ºC) i vaig anar a la sorra....quan de cop un ésser humà conegut com Ovidio va sortir corrents de l'aigua cridant peixos lloro!Peixos lloro!!
Varem entrar corrents, vaig nedar com mai...sense saber ben bé amb què em trobaria..i de cop...8 MONSTRES gegants de 60x40 cm de color verd amb bec de lloro em miraven fixament i es dirigien lentament cap a mi!! AAAAhhhhh1!Emoció més que horror...Una experiencia inolvidable...juntament amb la tortugueta que nedava feliçment per l'aigua.
2 comentaris:
Només puc descriure el que he sentit al llegir-ho amb una paraula: ENVEJA. Què guay, nena, això que expliques és la canya...
De tot en diuen treballar avui dia...
Publica un comentari a l'entrada